1845-1924 Àngel Guierà

La lluita pel temps és nova i desconeixem cap on ens portarà ni que de fet, no coneixem res. En el transit de la lluita per l'espai cap a la lluita pel temps hem recreat la " història i cultural" 

Han aparegut els escriptors que reinventarant la història i ens empenyarant a cercat la identitat de l'ideal humà. Mai la trobarem, perquè la identitat humana és transitòira, diversa, dispersa i vulnerable. No existeix una identitat humana en sí mateixa. Som la suma de un Tot Infinit.

Ho fan perquè ells també cerquen, al capdavall descobreixes que cerques la pipa i la duus a la boca

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) 

fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana.

Enllaç a Vikipèdia Angel Guimerà i Jorge

Àngel Guierà entre d'altres va ser un dels homes que es va imaginar la possibilitat d'una nova societa catalana, observan i mostrantla conducta d'una societat gurgesa que es mostrava "piatosa" mentre sostenia les clares separacions entre classes socials, on tl treballador ras era el més explotat.

Totes les obres de Guimerà mostren l'engay que la societat és per sí mateixa

Mostrarem primer Mar i Cel, 

 

Mar i cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888  i estrenada al teatre Romea de Barcelona, la vetlla del 7 de febrer del mateix any.

Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins a l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historico-romàntic. Ja s'hi aprecien els trets principals del seu teatre, com per exemple els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

L'acció de Mar i cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle xvii. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.

L'obra teatral està estructurada en tres actes, i manté la unitat de lloc, ja que en els tres actes l'acció es dona a la cabina del vaixell dels corsaris. Pel que fa a la llengua, l'obra està escrita en versos decasíl·labs blancs (sense rima), que obliguen a un estil declamatori i un to emfàtic, i destaca l'ús de l'hipèrbaton. Dins dels diàlegs, i sobretot en els monòlegs, hi trobem moltes imatges (en forma de metàfores i comparacions) d'alt valor poètic. Ara bé, en els diàlegs ràpids, el vers és tallat (en dues o més intervencions), de manera que l'estil s'acosta al col·loquialisme. També és proper al registre col·loquial l'ús d'exclamacions (Bah!, Oh!, Déu meu!), o girs propis de la parla col·loquial.

Argument

L'acció passa el 1629. Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís. El seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la península Ibèrica. Mataren son pare i sa mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609; per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morir Venja'ns!.

Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, l'única dona entre els presoners, una noia que des de petita ha estat reclosa en un convent i que s'adreçava, abans de l'abordatge, cap a Barcelona per professar l'hàbit de monja. Els altres personatges cristians que són presoners són: Carles, el pare de Blanca, que té un important càrrec militar; Ferran, el capità del vaixell cristià i cosí de Blanca, secretament enamorat d'ella des de la infantesa, i altres mariners. El seu destí serà vendre'ls com a esclaus, demanar un rescat en el cas de Carles, i l'harem del senyor d'Alger per a Blanca, la qual està disposada a morir abans de caure en aquest destí.

Agraït per la cura, Saïd li atorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. Quan Saïd explica, en un monòleg carregat de dramatisme, la història dels seus pares, Blanca s'emociona fins a plorar. Per purgar la culpa d'haver sentit compassió per un infidel planeja matar-lo amb un punyal quan dormi, però li falten les forces en l'intent, i Saïd, un cop despert, li ofereix el pit perquè li clavi i aleshores ella es desmaia. 

Al segon acte, Blanca està confosa pels nous sentiments que descobreix envers Saïd, alhora que es va descobrint en Saïd, sense confessar-ho, l'interès i la passió que sent per aquesta dona, delatats per la gelosia que sent en creure que Ferran i Blanca estan junts. Un cop Saïd certifica que no hi ha res entre ells, es desferma un amor impossible entre Saïd i Blanca, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.

Joanot, un cristià renegat de la tripulació de Saïd, és el factor que capgira la situació. Fugitiu de la justícia i enrolat amb els musulmans, pateix unes grans contradiccions per haver abandonat la seva religió i desitja reconciliar-s'hi. Per guanyar-se el favor dels cristians decideix alliberar els presoners, que maten tots els pirates, excepte Saïd, i aconsegueixen el control del vaixell.

Al tercer acte, Blanca fa guàrdia davant la cabina on Saïd és tancat, per impedir que li facin mal, amb l'amenaça que, si el toquen, ella es clavarà el punyal. Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en veure que estima un musulmà. Hi ha dos intents de salvar Saïd: primer Joanot està disposat a sacrificar-se perquè donin per mort Saïd en el seu lloc i aquest pugui fugir, a canvi de reconciliar-se amb els seus i que preguin per la salvació de la seva ànima; més tard, Ferran, que en el fons admira el seu adversari i ha entès que la seva cosina no estava feta per ser monja, li fa preparar una barca de rems per fugir de nit. Quan estaven executant aquest pla, apareix Carles i a l'últim moment dispara a Saïd, però Blanca s'interposa per protegir-lo, rep ella el tret i mor pel tret del seu pare. Aleshores, Saïd es tira al mar amb Blanca i moren tots dos junts. La mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.

Vull deixar nota que el centenari de Mar i Cel, el va posar en escena la Companyia Dagoll-Dagom, desde aleshores l'han representat sempre ells, el 2014, 2018 i enguany el 2025

Link to Mar i Cel

Per posar una mica el contex històric d'aquesta societat malalta de por, pujo aquests retall de la "Batalla
de Barcelona 1602"

 La batalla de Barcelona en 1642 fue uno de los episodios ocurridos durante la sublevación de Cataluña.

Antecedentes

En la primavera de 1640, Francesc de Tamarit fue encarcelado acusado de no facilitar alojamientos a las levas acuarteladas en Cataluña. El 22 de mayo, los campesinos sublevados entraron en Barcelona y lo pusieron en libertad. El 7 de junio del mismo año, en el Corpus de Sangre, grupos de segadores entraron de nuevo en la ciudad y asesinaron al virrey de Cataluña Dalmau III de Queralt.

En septiembre, el ejército de Felipe IV ocupó Tortosa con la alianza señorial catalana y del obispo de la ciudad, que, como la totalidad de los obispos que ocupaban las sedes catalanas, era políticamente realista. La ocupación estuvo seguida de una durísima represión contra el pueblo sublevado. El 17 de enero de 1641, ante la alarmante penetración del ejército castellano, Pau Claris al frente de la Generalidad de Cataluña, proclamó la República Catalana, con la adhesión de la burguesía urbana descontenta por la presión fiscal, acordando una alianza político-militar con Francia. Para obtener la ayuda, Cataluña se ponía bajo la obediencia de Luis XIII de Francia. Pocos días después, con la ayuda del ejército francés, la Generalidad obtuvo una importante victoria militar en la batalla de Montjuic (26 de enero de 1641). Poco más tarde moría Pau Claris, y la difícil situación local e internacional, llevó a la Generalidad a proclamar conde de Barcelona y soberano de Cataluña al rey Luis XIII.

Las tropas franco-catalanas intentaron consolidar el dominio sobre las tierras de poniente y el sur de Cataluña asediando Tarragona, atacando Monzón, defendiendo Lérida y finalmente intentando recuperar Tortosa.La batalla.

El 30 de junio de 1642 los españoles van avistar al grupo francés en el puerto de Barcelona, y a pesar del mal tiempo, atacaron. Después de tres días de combate, el grupo español se retiraría a Mallorca para hacer reparaciones.

Link to Wikipedia Batalla de Barcelona 1642

Àngel Guimerà fou un magnífic retratista de la societat catalna somniadora, però, egoista i comenrciant,si no es pot vendre no interessa, el 1640 i el 2025. 

Tots els nostres somnis s'acaben a la butxaca. 

Guimerà fou el credor de merevellosos personatges. A casa Mar i Cel la hem escoltat per la ràdio, mai l'hem vist al teatre. Terra Baixa sí, l'hem vist per la Companyia de Mario Cabré el 1964, Teatre Romea i per la Companyia d'Enric Majó l'any 1982 al Teatre Poliorama.

Àngel Guimera, Santiago Russinyol, Jacint Verdaguer i una mica més tardà Jiosep Ma de Sagarra, són els autors amb els quí jo aprendria a llegir. No vaig anar a escola, però la mare es va cuidar de fer-me a mans aulles obres que a mi m'agradaven, perque les escoltava a la ràdio i m'empenyien a llegir-les per a comprendre-les millor.

Avui, dissabte 1 de novembre de 2025, repassant el viscut, permeten aquest sentiment de que "en tot plegat i manca quelcom" he retornat a Terra Baixa, l'obra del nostre estimat Ángel Guimerà. He retrobat la primera vegada que amb la mare vam veure Terra Baixa, al Teatre Romea, gemer o febrer de 1964. La posava en escena la companyia de Mario Cabre i Joan Cemllas. Aquest és la enllaç a l'entrada de Mario Cabre 1916-1991

La segona vegada que, també amb la mare vam gaudir de Terra Baixa va ser l'abril de 1982, al Teatre Poliorama per la companyia d'Enric Majó

Enllaç al Poliorama 1981-1982 Terra Baixa

enllaç al "diari Vilaweb: entrevista a Enric Majó fa 80 anys

enllaç a Wikipedia: Enric Majó i Miró

enllaç a el Pare Cor de Conversa Vivir Nuestro Sueño Feliz