1948-1962 Tacxi Kek

 BARCELOFÍLIA

Inventari  de la Barcelona desapareguda

Barcenofilia és un magnífic Blogger on podem trobar inormacció fiable i ben presentada. A dalt hi ha l'enllaç. malgrat tot he copiat aquesta publicació del  per: si de cas...

Entrada del 27 d'agost de 2018

TAXI KEY. (1948-1962) 

Segur que moltes vegades heu escoltat aquell tema màgic del cantautor galàctic Jaume Sisa que es diu Qualsevol nit pot sortir el sol. Entre la llarguíssima successió de personatges mítics de contes i còmics que s’hi esmenten, n’hi ha un que potser no és universalment conegut com gairebé tots els altres. Em refereixo a Taxi Key.

"Bona nit senyor King Kong,
senyor Astèrix i Taxi Key,..". 

Taxi Key va ser un personatge de producció inequívocament barcelonina, un heroi de ficció que mai va viure però, a la nostra ciutat. Un advocat a l’atur d'alguna localitat anglosaxona, que es guanyava la vida fent de taxista i que resolia casos d’assassinats amb les habilitats i coneixements assolits en temps pretèrits quan feia de detectiu privat. Aquest heroi va ser una invenció del guionista belga Luis Gosse de Blain, que va aconseguir fer triomfar aquest personatge a les ones de Ràdio Barcelona EAJ1 durant 14 anys. El primer programa es va emetre la nit del 2 d'octubre de 1948.

Luis Gosse de Blain, el creador del personatge de Taxi Key
La fórmula permetia també la participació del públic concentrat als estudis del carrer de Casp número 6 i dels oïdors des de les seves cases. 

Cada setmana el programa, que s’anomenava ¿Es usted buen detective? i s'emetia el dissabte al vespre, plantejava un cas de crònica negra i es donaven pistes a través d’un guió radiat sobre qui podia ser l’assassí. 

De Blain proposava al públic competir en perspicàcia amb Taxi Key en la resolució del cas criminal plantejat. Un cop radiat tot l’episodi es concedien als oïdors uns minuts per tal que truquessin a l’emissora i donessin el seu veredicte sobre qui era el culpable.

Tot seguit, s‘obria un debat amb el públic assistent a l’estudi fins a concretar la validesa de les pistes i el perquè de la culpabilitat o innocència dels sospitosos. 

En la seva primera temporada (1948-1949) la veu de Taxi Key la va posar l’actor Ricard Palmerola (1921-2010). Poc després va marxar a Puerto Rico i Cuba i va haver de ser substituït per
Ricard Palmerola i Buixadós.
1921 - 2010  

Isidre Sola (1927-2005) , que ja havia participat interpretant les veus de personatges secundaris en el decurs de la primera temporada del programa.
En paraules de Munsó Cabús, Taxi Key va anar perdent la seva timidesa inicial després de la marxa de Palmerola a Amèrica, probablement perquè De Blain es va veure obligat a adaptar-lo a la personalitat d'Isidre Sola, molt més enèrgica que la del seu predecessor .

*1948.- L'equip d'actors i locutors del programa ¿Es usted buen detective?, que radiaven els guions de les aventures de Taxi Key als estudis de Ràdio Barcelona. D'esquerra a dreta: Adolfo Marsillach (recolzat sobre el tambor amb el que emetien el sons de l'ambientació), Josep Llasat, Ricard Palmerola, Fernando Parés, Carmen Illescas, Isidre Sola, Amèlia Nogués, Dámaso García i Armando Blanch

Programació de Ràdio Barcelona del dissabte 27 de setembre de 1952 amb el programa que donava vida a Taxi Key a les 9 del vespre.
L’univers de Taxi Key incorporava altres personatges secundaris entre els que destacava el de Geraldine, la nòvia del protagonista interpretada per Amèlia Nogués.

Quan l'actriu va decidir marxar a Itàlia el personatge va ser substituït per Nora, la dona i secretària de Taxi Key,
inicialment interpretada per Maribel Casals i després per Encarna Sánchez, que és la que va romandre més temps donant veu al personatge.

D'altra banda, l'actor de doblatge Antonio Crespo donava veu a Glossop, el fidel amic i confident de Taxi Key. Amb el temps el programa també va canviar de nom i va passar a anomenar-se Las aventuras de Taxi Key o simplement Taxi Key. 

L'èxit de Taxi Key va ser total i eren moltes les famílies que esperaven amb deler l'arribada del vespre del dissabte per reunir-se tots plegats al voltant de l'aparell radiofònic i escoltar i endevinar el cas de la setmana. 

*1956.- La popularitat i l'èxit de Taxi-Key van promoure campanyes publicitàries basades en les aventures d'aquest heroi de la ràdio, com aquesta patrocinada per l'empresa Riera-Marsá. 

Les aventures de Taxi Key van tenir també la seva versió gràfica en format de còmic publicat a la revista El Coyote amb dibuixos de Vicente Roso i fins i tot se’n va arribar a rodar i estrenar una pel·lícula protagonitzada pel propi Palmerola. 

*1959.- Cartell de promoció del film Las aventuras de Taxi Key amb les tres històries que contenia. (Font: todocoleccion.com)

El film Las aventuras de Taxi Key (1959) contenia tres episodis independents amb un metratge total de 60 minuts. La casa del lago (dirigida per Juan Fortuny), La mano cortada (d'Albert Gasset Nicolau) i Sombras de un sueño (dirigida per Arturo Buendía). Ricard Palmerola i Inés Alma protagonitzaven els tres episodis. 

Luís G de Blain 1916 - 2001.

Luis G. de Blain era fill de pare belga i mare andalusa. Havia viscut a Bèlgica i Paris fins que s’instal·là a Barcelona. Va escriure diversos títols de novel·la negra amb pseudònims com Stanley Palmer, James Brant o L. G. Kleyman i tenia una secció fixa a la revista Fotogramas on era l’enigmàtic Mr. Belvedere.

Isidre Sola recordava en una entrevista concedida a Munsó Cabús que el nom de Taxi Key va ser decidit més o menys democràticament pel conjunt d'actors que participarien en la radiació dels episodis. De Blain l'havia batejat inicialment com a Kirk Prentiss. 

El nom no va convèncer a l'equip de radiofonistes, que finalment es van decidir per Taxi Key, més simple i facil de pronunciar i recordar.

Munsó Cabús, Joan. 40 años de radio (1940-1980). Ediciones Picazo. Barcelona. 1980.

Al febrer de 2008, en el marc de la Trobada de Novel·la Negra a Barcelona BCNegra, la Cadena SER va retre homenatge a Taxi Key amb l'emissió d'un dels episodis de les aventures del mític taxista-dectectiu al programa La ventana presentat per Gemma Nierga. 

Isidre Sola i Llop fou Taxi Key de 1949 a 1962 nascut a Bellver de Cerdanya 1927 - Maó 5 de setembre de 2005. 

Es va casar el 22 d'octubre de 1965 amb Magda Mesquida, Filla d'una família negociant ubicada a la ciutat de Maó. Van tenir dues nenes Alba i  

1886 - 2020 Cants familiars

Aquesta pàgina la dedico a la música que, des de nena, he sentit parlar que agrada als de casa.
Comença amb aquesta preciosa romança de "Por una Mujer" carretera castella. Aquesta cançó era la de l'avi Joan, el pare de la mamà. És dons un petit homenatge a l'avi inconegut.
L'avi Joan era carreter i un dels puntals de la cooperativa "la brisa del Panedès" allà caps els anys 1915-1925. Suposo no he pogut documentar aquesta informació degut a la poca mobilitat que tinc fa anys. Sí, més no, ho deixo indicat per si algú, més enllà del temps ho vol constatar.
Fem un salt en el temps. El 1945 o 1946 degué estrenar-se a Barcelona la película "Escuela de Sirenas" Aquesta cançó m'ha la cantava la mare, entre d'altres com a cançó de bressol. Avui la vull deixar expressada en aquesta pàgina.

El 1947 es va estrenar a Barcelona Gilda. Aix`sí, molt retallada. El 1957 la família vivia al carrer de Joan Blanques, 68, principal 1ª. a casa hi vivia el meu "tete" en Rafel, el nostre rafel. Ell també tenia les seves cançons, hep ballava en una colla sardanista i tot. Però els seus somnis de jove el portaven a Gilda, registran d'amagat la seva habitació jo hi havia trobat una figureta de guix que la representava vestida tal cual en aquesta escena. 
Aquí tenim el "meu tete"

Quan el "tete" ea va fer adult, ja viviem al carrer de Provença, 515, bixos. Ell allà festejava amb Teresa Rovira Moya i somniava amb Kim Novak. Això es va acabar quan es van casar i la seva parella i la posterior paternitat van ocupar els seus dies i les seves nit. 

William Holden y Kim Novak a "Piknic"

Estrenada a Barcelona el 1957-1958, en Rafel però no la deguié veure
fins cap el 1960-1963.

En el meu món musical i brillava en Ramon Calduch, Emili Vendrell, Raul del Castillo, Manuel Ausensi, si les veus que em portaven al papà al present. Axí L'Ombra del Lledoner m'emparava. Aquesta cançó ens la cantava el papà quan ens volia acoronar a la mamà i a mi. 

Un altre cançó que cantava al pare l'he pogut localitzar a Sant Youtube: 
La muntanya venerada una cançó de muntanya que ja es cantava el 1901

Aquells meravellosos Cronner's del seu temps m'han acompanyat fins al seu comiat.
El primer en anar a cantar a l'Etern Pare/mare fou en Ramon Calduch, deixà el físic el 24 de setembre de 2008. El seguir en Rudy Ventura: el notsre Rudy. Jaume Ventura Andreu nascut el 1927. Ens deixà el dos d'abril del 2009. L'últim em deixar-nos fou en Josep Guardiola Diaz de Rada nascut el 1930 ens deixar per a completa el trio el nou d'abril de 2012 els 81 anys. Aquí els tenim jugant a ser feliços cantant i fent-nos gaudir del goig de viure. 

El divendres 3 de febrer feia aquesta entrada: "Dedicat a la mare" 
I és que ni ara a dos de maig del 2020 sé com viure sense l'amor i caliu 
que vam generar juntes.

Bé, tanco la pàgina amb aquest video amb la veu de José Luis Rodriguez "el Puma". 
Com a cantant no m'agrada gaire, però la canço sí. Amar es algo más. 
La duc gravada a la memòria des que em van operar la primera vegada a 
l'Hospital de Sant Rafel on vaig estar ingrassada des del 23 de gener 
de 1979 fins al 8 o 10 de març de del mateix any. si aleshores vaig comprendre 
que "amar es algo más". Ara i aquí ho vibro. Gràcies.

enllaç al Pare Cor de Conversa l'Hologrma

1964 Bon dia Catalunya! i una mica més

El dilluns 13 de gener de 1964, ràdio Barcelona posava en marxa Ràdio-Scope presentat pel Shwoman Salvador Escamilla. Jo i la mare el vam seguir des de casa, pero Lolita Ardanuy Moore, l'amiga que vaig conèixer al Casal de Gent Gran de Navas l'any 2011 em portaria al present aquells estimats programes de ràdio

A mitja temporada l'actor Joan Capri entrava a Ràdio-Scope en qualitat de periodista crtic en to d'humor, un humor inesborrable.

Joan Camprubi i Alemany 10 de juliol del 1917 4 de febrer del 2000.

 

També vull sumar en aquesta entrada a "Alady". Carles Saldaña Beut, com com consta en la imatge. Els ens feu passar estones diàries a Radio-Scope de sana alegria. La seva sintonia quan entrava en programa ens deia" la Rambla, la Rambla jo hi passo cada dia,.."

Acabaré amb aquesta imatge de dues amigues que ho van ser gràcies a Ràdio-Scope, fou el record d'aquells dies que va fer que Lolita i jo ens apropessim i arribessin a gaudir d'una amistad que encara ara que ella jha és a l'Origen de la Llum d'Amor que hem vingut a expressar, encara vibra ben a prop meu com si hi fos, tal vegada hi és. 

El qui va ser un magnífic Showman Salvador Escamilla 1931 - 2008, acompanyat per l'estrella del programa el "gall de ràdio-scope. Aquesta mascota va estar abraçada el suporta bitlles de la nostra màquina de teixir del 1964 fins el 1975 en que ens vam acomiadar, de la màquina, de la mascota i dels meus somnis de festeig. The end!

David Escamilla Imparato 2019  Avui que faig aquests divertit recull, hi vull posar aquest video d'en David Escamilla Imparato, sí, el nen que en el video de Ràdio-Scope, es veu una fotografia del seu bateig l'any 1969. 

El matrimoni el monòleg que li vam dedicar al meu germà Rafel el matí del diumenge que es va casar. el 20 de febrer de 1966.

Imatge Joan Capri amb Ma Matilde Almendros.
Ma Matilde va ser una magnífica actriu, locutora, presentadora. Ella va presentar "de España para los españoles", un programa dedicat als emigrants que ella presentava cada dia a Ràdio Nacional de España des del 1964 fins al 1978. També una veu excel·lent en el doblatge de pel·licules. 

Ma Matilde Almendros i Carcasona. Nascuda a Manresa 10 d'octubre de 1922.Barcelona 14 de setembre de 1995. Descansi en Pau quí amb la seva veu ens regalà Pau i alegria.

Possiblement va ser la tardor de 1963 que vam tenir el goig de vuere al Teatre Romea Terra baixa amb Mario Cabre, Maria Matilde Almendros i Ricard Palmerola. Eren les primeres alegries que ens podiem donar, no recordo si hi vam anar la mare i jo o si també hi venia l'àvia. Podia ser perquè aquell estiu amb l'àvia havíem començat d'anar al Centre Moral del Clot els diumenges que feien sarsuela. Bonica joventut plena d'esperances!

Bé, som dijous 24 de febrer de 2022. Ara toca tancar aquests espais dedicats a evocar "les temps de la ràdio" Només posar un parell més de fotografies. Aquesta que deixar la memòria de grans actors de teatre. Enric Guitart, Alejandro Ulloa, els acompanya Ricardo Ardevol, "manager", empresari, poeta, un dandy de l'espectacle!.

Acompanyo aquests record d'Enric Guitart amb el cartell d'un obra que va representar al teatre C.A.P.S.A de Barcelon al llarg de gairebé tres anys. Era un monèleg i va ser un dels èxits més reconegut d'aquest gran actor que Enric Guitart.

El teatre, per a mi, també és una expressió mistica. L'entrega que l'actor a de fer a l'autor de l'obra entrant en profunditat dins dels seus personatges, té molt a veure a néixer i morí, perquè quan deixes un personatage enrere experimentes la mort de totes les vivències que hi has compartit. Tot personantge és una opció d'aprenentatge! 

Ja veiem que de personatge en personatge - Salvador Escamilla - joan Capri, n'han vingut convidats tants d'altres,

L'Inolvidable Pau Garsaball. L'home que va deixar tot el poc o molt capital que va poder crear al servei del teatre català, en un temps en que el català era prohibit per la dictadura -1939 - 1976.

Aquí el tenim, representant a Horacií en  la sarsuela "Cançó d'Amor i Guerra", al Liceu el setembre de 1983.

Dins del marc de les celebracions de la Patrona de Barcelona, aquell anys el Liceu va fer unes represntacions a preus "populars" i vam tenir la fortuna d'assebentar-nos'en. Era el Liceu antic, encara tardaria uns anys a ser transformat pels focs artificials de la burgesia catalana. 

No sé com estimar aquesta: trista, pobra, bruta i dissortada terra. Així, més o menys, s'expressava l'honrat escriptor Salvador Espriu i Castello 10 de juliol de 1913 Santa Coloma de Farners 22 de febrer de 1985 Barcelona. 

Un petit video que ens mostra com van ser els estudis de TV2 a Miramar

enllaç al Pare Cor de Conversa l'Holograma

1913 - 1972 José Mallorquí (El Coyote)

Manuel Román

2016-04-09
En los primeros años de la postguerra española tuvo gran éxito en los quioscos de novelas del Oeste americano un personaje conocido como El Coyote. Sus aventuras eran ávidamente devoradas por miles de lectores. Fue su autor un barcelonés llamado José Mallorquí, quien mantuvo aquella notoriedad hasta que sus novelas sobre aquel héroe dejaron de publicarse en 1953. En la madrileña Casa del Lector, sita en el paseo de la Chopera, se ha inaugurado una exposición que durará hasta bien avanzado el mes de junio donde se exhiben ejemplares de aquellas ediciones de "El Coyote", con ilustraciones y recuerdos. La vida de José Mallorquí tuvo episodios de aventura y un capítulo último, trágico, cuando se suicidó finalizando el año 1972, a la edad de cincuenta y nueve.

Fue José Mallorquí Figuerola un ser ya marcado por la desgracia, a poco de nacer en 1913, cuando sus padres se separaron, quedando el pequeño al cuidado de una abuela. Muerta ésta, interno en un colegio de los Salesianos, al abandonar ese centro quedó en la más completa orfandad. De su fallecida madre, Eulalia Mallorquí Figuerola, (apellidos que él adoptó, hurtando el paterno) recibió una cuantiosa herencia, que le permitiría vivir sin problemas durante buen tiempo. Había dejado de estudiar a los catorce años y con veinte trabajó de traductor para la editorial Molina, aprovechando sus conocimientos del francés, y del inglés que fue aprendiendo gracias a un amigo. La guerra civil la pasó en Buenos Aires y a su regreso a Barcelona le propuso en 1943 al propietario de la mencionada editorial la publicación de una novela, El Coyote, basándose en "El Zorro", un mítico personaje del Oeste americano creado por Johnston McCulley. 

Aquel relato novelesco tuvo éxito y cuando José Mallorquí, quien por cierto lo había firmado con el seudónimo de Carter Mulford, trató de convencer al editor de convertirlo en una serie, éste se negó. Así es que el novelista recurrió a otra empresa, la editorial Clipper, quien acabó haciendo un gran negocio durante un decenio, publicando regularmente las idas y venidas de "El Coyote", mote bajo el que se escondía el personaje de ficción César de Echagüe, hijo de un rico hacendado de California, quien defendía los derechos de los hispanos allí instalados hacía muchos años frente a las pretensiones colonizadoras de las tropas norteamericanas. Se identificaba físicamente al héroe con una máscara cubriéndole parte del rostro, vestido todo de negro, apuesto conquistador de cuidado bigote, aunque sus enemigos lo tildaban erróneamente de afeminado.

Doscientos títulos se publicaron sobre "El Coyote". Y como la venta de ejemplares era notable, se editó también la revista con igual título, a modo de tebeo, que es como se llamaba entonces a lo que luego se ha conocido como "comic". Las ilustraciones eran de Francisco Batet. Sucesivamente, el mismo aventurero daría para un serial radiofónico, que tuvo asimismo un incontestable éxito de audiencia. Dos años después de que la novela dejara de publicarse, en 1955 se filmó la primera de las cinco películas que, en el transcurso de los años, tuvieron como protagonista al intrépido Coyote, con su espectacular sombrero mexicano y su pistola a punto con la de deshacer quijotescamente entuertos. La quinta cinta abordando similares aventuras se rodó ya en tiempos más cercanos, en 1998, dirigida por Mario Camus, con José Coronado de galán.

Puede suponerse que "El Coyote" proporcionó a José Mallorquí espléndidos dividendos, aunque no se limitara a escribir solamente sobre su popular personaje, ya que en la década de los 60, en la cadena Ser mantuvo varias temporadas un serial titulado Dos hombres buenos, que constituyó un nuevo reconocimiento hacia su ingenio literario. En la década siguiente su quehacer como guionista se vio quebrantado por unas dolencias de espalda que le impedían sentarse frente a la máquina de escribir, por lo que se vio obligado a contratar a una secretaria. A ese penoso trance de su salud hubo de añadir su preocupación por la de su esposa, Leonor del Corral, el único amor de su vida, quien aquejada de leucemia murió en 1971, dejando al escritor en una situación lamentable, entre sus que se fue acentuado por espacio de un año. Hasta que una madrugada optó por quitarse la vida.

Dejó una nota para sus hijos: "No puedo más. Me mato". Si la historia de José Mallorquí concluyó de modo tan patético, volvió a repetirse tiempo después en uno de sus hijos. Eduardo Mallorquí había heredado la gran imaginación literaria de su progenitor, y así entre otros éxitos fue guionista de una magnífica serie televisiva del año 1985, Tristeza de amor. Pero, cosa frecuente en el mundo del espectáculo, pasó apuros económicos más adelante. Y no pudo –no quiso- afrontarlos. El 16 de marzo de 2001 ingirió un tubo de barbitúricos, dejando este mundo casi a la misma edad que su padre, con cincuenta y ocho años.

¿Qué extraño destino unió a estos dos seres, padre e hijo, para que decidieran quitarse la vida? Lo que también hizo, por cierto el autor de la banda sonora de Tristeza de amor, el cantante Hilario Camacho. Esa serie parecía gafada, pese al éxito del que gozó, pues a mitad del rodaje se murió de repente uno de sus protagonistas, el galán del cine de postguerra Alfredo Mayo. Cuando uno recuerda a estos personajes no deja de sentir cierto escalofrío. Es la ocasión también para que nuestra memoria evoque los momentos agradables que nos dejaron con sus trabajos.

Cesar Mallorquí - Viejo amigo: el Coyote 

enllaç a Sirio Universo de Amor l'holograma