La ràdio va ser la meva companya de infantessa. L'ordinador el company d'aquest present.
1959 - 2026 Perquè avui és Santa Llússia...
1926-2004 Elsabeth Kúmbler Ross
Elsabeth Kúmbler Ross
Hoy es Elsabeth Kumbler Ross quien llama a la puerta del corazón para compartirnos en este magnífico video auto biográfico su entrega absoluta a desvanercer las barreras entre Dios y la Creación en la que se expresa la maravilla del Amor que Es la Vida!
1933 -1997 Tete Montoliu
Vicente Montoliu Massana, más conocido como Tete Montoliu (Barcelona, 28 de marzo de 1933-Barcelona, 24 de agosto de 1997) fue un pianista y compositor español de jazz, el primero que trascendió las fronteras y alcanzó nivel internacional. Su estilo está muy influenciado por artistas como Duke Ellington, John Coltrane y Thelonious Monk.
enllaç a Wikipedia: Tete Montoliu
RTE. La mitad Invisible 2015-12-16
El pianista Tete Montoliu: maestro del jazz y la música
improvisada
Clara Peñalver busca la mitad invisible de uno de los
grandes del jazz nacido en Barcelona: Tete Montoliu. Y para hacerlo, pregunta a
expertos en ese género musical para saber qué es exactamente el jazz, y en qué
consistía la genialidad de Tete, su mitad invisible.
El jazz y la literatura
Clara no es la primera autora que encuentra la inspiración en el jazz. Julio Cortázar ya lo hizo, y afirmaba que su novela más conocida – Rayuela - tenía la misma estructura abierta y libre que el jazz. Partiendo de esta premisa, La mitad invisible ha querido indagar en el mundo del jazz a través de un protagonista de excepción.
La música negra
El pianista Tete Montoliu confesaba sentirse negro, porque
negra era la música que le daba la vidaEl pianista Tete Montoliu confesaba
sentirse negro, porque negra era la música que le daba la vida tve
Tete Montoliu no sólo fue un gran intérprete y compositor, sino todo un personaje a decir de quienes le conocieron, más feliz tocando su música ante un aforo reducido que grabando un disco, escuchando por radio un partido de fútbol mientras ofrecía un concierto y afirmando sin tapujos sentirse negro, porque negra era la música que le daba la vida. Lo cuenta Lluís Cabrera, con quien trabajó codo con codo en el Taller de Músics, donde se forman los músicos que buscan especializarse en jazz. También Horacio Fumero le conoció estrechamente, compartiendo escenario con él durante dos décadas. Nos cuenta –entre otras cosas- su capacidad para desconcertar a sus acompañantes en el escenario improvisando sin previo aviso.
Grande del jazz
Visitamos también Radio Nacional, donde hablamos con un
experto en jazz: el director del programa L’home del jazz” (el hombre del jazz)
Pere Pons. Él es quien nos habla de la importancia de Tete Montoliu, el hombre
con quien los grandes del jazz, cuando venían a nuestro país, querían tocar. Y
en los archivos de RNE encontramos unos documentos poco conocidos: los boleros
que grabó junto a su primera esposa, la cantante cubana Pilar Morales, de los
que Cabrera nos dice que son esa mitad invisible de Tete Montoliu.
1876-1973 Pau Casals i´Defilló
Himno a las Naciones Unidas - Pablo Casals
1897 - 1960 Joan Just i Bertran
Biografia
Rebé els primers ensenyament musicals del seu pare, Miquel Just, violinista i director de cor populars. A l'edat de nou anys ingressà a l'Escolania de Montserrat, per estar-s'hi els següents set anys aprenent-hi violí, piano, orgue, teoria musical, solfeig i harmonia.
L'any 1931, Just es traslladà a Igualada per substituir el mestre Manuel Borgunyó com a director del Conservatori de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, i romangué en el càrrec fins a la seva mort. Des de la seva posició com a director de l'Orfeó de l'Ateneu, fundà la Schola Cantorum el 1939, a fi que les cerimònies religioses tinguessin un acompanyament de música polifònica qualificat.
A l'any 1940 inicià un altre projecte, el de la Banda de Música d'Igualada. Simultàniament, dirigia l'Escolania de la Pietat, impartia classes de música, piano i violí al col·legi dels Escolapis de la capital de l'Anoia i portava la direcció de l'Orfeó de Santa Coloma de Queralt. Igualment, col·laborà amb la Secció de Musicologia del Centre d'Estudis Comarcals i promogué la creació de les Joventuts Musicals.La Guerra Civil estigué marcada pel salvament de la destrucció de l'orgue de l'església de Santa Maria i la protecció que donà al monjo de Montserrat David Pujol, que amagà dels que el volien assassinar, i a qui ajudà a fugir a l'estranger. Els anys 40 i 50 veieren l'eclosió de les institucions fundades pel mestre. El 1942, fundà amb mossèn Amadeu Amenós la Schola Cantorum i posteriorment el 1955 la Coral Mixta d'Igualada[4] feren la seva actuació més destacada, la interpretació de la Missa del Papa Marcel, de Palestrina, en una versió per a quatre veus masculines. L'any 1958, la Schola i la Banda de Música d'Igualada reforçada (en funcions d'orquestra simfònica) presentaren una versió del Rèquiem de Mozart de gran nivell.
Joan (el futur abat de Montserrat Cassià Maria Just).
Els anys 1996 i 1997 van fer-se dues edicions del Concurs Nacional de Cant Coral Mestre Joan Just, que van guanyar respectivament el Cor Madrigal i el Cor de Cambra Lieder Càmera. El compositor Miquel Solà i Ferrés li dedicà la sardana Benvinguts. L'any 1997, en ocasió del centenari del naixement del Mestre, s'instal·là una placa commemorativa a la Tossa de Montbui. L'any 2014 es rehabilità la plaça dedicada al Mestre Just, a Igualada, on hi ha un monument dedicat al músi
El seu fill
Cassià Maria Just i Riba (Joan Just i Riba, Barcelona, 22 d'agost de 1926 - Montserrat, 12 de març de 2008) fou un religiós i músic català, que fou abat de Montserrat des de 1966 fins a 1989, considerat un dels referents en la modernització de l'església catalana.
Formació
Fill del músic Joan Just i Bertran, va rebre els primers estudis a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrerai el 1939 va ingressar a l'escolania de Montserrat per tal d'estudiar música gràcies als oficis del seu mestre Anselm Ferrer i Bargalló. Allí va tenir com a mestre David Pujol i Roca.Apassionat de l'orgue, en va fer estudis al Pontifici Institut de Música Sacra (Roma), on també hi va estudiar cant gregorià. Del 1955 al 1956 marxà a París per tal d'ampliar els seus coneixements d'orgue; allí hi va tenir com a mestres André Marchal i Norbert Dufourcq en orgue i André Jolivet en composició. Organista reconegut, ha escrit algunes composicions polifòniques.
Carrera religiosa
El 5 d'agost de 1942 va ingressar al monestir i el 27 d'agost de 1950 fou ordenat sacerdot.[2] El 1964 fou nomenat prior del monestir de Montserrat, i l'1 de desembre de 1966 fou escollit abat en substitució de Gabriel Maria Brasó, que era l'abat coadjutor des de 1961 i el qual havia quedat com a únic abat des del 12 de març de 1965 quan l'abat Aureli Maria Escarré i Jané fou expulsat del territori espanyol pel règim franquista.
Cassià Maria Just va continuar la línia marcada pel seu predecessor, l'exiliat abat Escarré, de defensa dels drets humans i de la personalitat catalana, així com de crítica a les jerarquies eclesiàstiques, a les que reclama més obertura als temps actuals en la línia marcada del Concili del Vaticà II. Durant el seu mandat va procurar mantenir la projecció religiosa de Montserrat com a referent en l'àmbit estatal i internacional, alhora que defensava el patrimoni històric i cultural del monestir i es preocupava per mantenir una bona convivència, guanyant-se fama de persona pluralista.
El 1991 va crear la Fundació Cassià Just Recerca i Desenvolupament, que té per finalitat la integració social i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, i va rebre la Creu de Sant Jordi.
La matinada del 12 de març de 2008 va morir a la infermeria del monestir de Montserrat als 81 anys després d'haver patit una embòlia tres dies abans.
1909 - 1999 Enrique Guitart Matas
Enric Guitart y Matas (Barcelona, 1 de mayo de 1909 - Barcelona, 30 de noviembre de 1999), también conocido artísticamente como Enrique Guitart, fue un actor español que desarrolló su carrera principalmente en Barcelona y Madrid.
Hijo de los actores Enric Guitart y Soldevila y Emília Matas, debutó sobre los escenarios a la edad de 6 años en una obra de Josep Maria Folch. Más tarde formaría parte de las compañías de teatro de Enrique Borrás y María Guerrero. El teatro fue el medio en el que más se prodigó, es recordado por haber representado la obra Las manos de Eurídice, de Pedro Bloch, en más de 5000 ocasiones.
Tras la Guerra civil española, alcanzó mayor popularidad gracias al cine, medio en el que destacó por sus interpretaciones en Vidas cruzadas (1942), La mies es mucha (1948) o Don Juan (1950).
En sus últimos años de actividad profesional abandonó el cine y colaboró ocasionalmente en televisión.
Enlace a Wikipwdia Enrique Guitart
Enlace a Wikipedia. Las manos de Euridice
Guitart Matas, Enrique. Barcelona, 1.V.1909 – 29.XI.1999.
Actor y director teatral.Hijo de los actores Enrique Guitart y Emilia Matas, a los
cuatro años hizo su primer papel en el teatro, en la obra Mal padre y buena
hija, de Rafael del Castillo. A los ocho años, el segundo, en La filla del
moliner, de Josep Maria Folch i Torres, en el barcelonés teatro Romea. El
meritoriaje lo cumplió en la compañía de Josep Santpere, en el teatro
Novedades, de Barcelona. Con la compañía de Enrique Borrás fue galán joven
hasta que se presentó ya como primer actor en el teatro Calderón de Barcelona.
En el teatro Español de Madrid debutó con la compañía de Margarita Xirgú-Tomás
Borrás, en la que permaneció un quinquenio, estrenando, entre otras obras,
Yerma, de García Lorca, y Divinas palabras, de Valle-Inclán.
Estuvo en el teatro Infanta Isabel madrileño durante un par
de temporadas, representando obras de Pedro Muñoz Seca, como Cataplum, quien lo
tenía en gran estima y lo apoyó en su carrera, y Morirse es un error, de
Jardiel Poncela. Después, pasó una temporada en la compañía de María Fernanda
Ladrón de Guevara, en calidad de galán, y en la de Mariquita Guerrero y
Fernando Díaz Mendoza, hijo.
Formó compañía teniendo de primera actriz a Niní Montiam,
después de la Guerra Civil, tanto en el Poliorama barcelonés como en los
escenarios madrileños de la Comedia y Reina Victoria, estrenando La mariposa y
la llama, de Mariano Tomás, que fue Premio del Sindicato Nacional del
Espectáculo.
Ejerció de primer actor en los teatros nacionales, Español y
María Guerrero, de Madrid, entre 1947 y 1949, y formó la compañía
Borrás-Guitart, en 1950, en homenaje al que había sido su maestro, ya en los
últimos tiempos de la vida de aquél. Realizó por entonces una gira por Francia
e Italia.
Se presentó en Valencia con su compañía en la que llevó como
primera actriz a Nuria Espert, quien pronto se reveló como una de las grandes
trágicas del teatro español.
Enrique Guitart representó a lo largo de medio siglo toda
clase de teatro, universal, clásico español y moderno. Estrenó comedias de
Benavente, Adolfo Torrado, Muñoz Seca, Mihura, Calvo Sotelo, Jardiel Poncela.
Sin duda alguna marcó hitos en la interpretación con Hamlet, La vida es sueño y
Don Juan Tenorio, personaje de Zorrilla que representó en centenares de
ocasiones durante su vida, una de ellas, en 1961, en el teatro La Fenice, de
Venecia.
Especial relieve cobró en su biografía teatral el estreno
del monólogo Las manos de Eurídice, de Pedro Bloch. Dio a conocer esta
tragicomedia en 1954 en Barcelona, que luego llevó a Madrid y la representó,
hasta 1977, año de su retirada, en más de cinco mil ocasiones, recorriendo con
ella los teatros españoles y de Francia, Italia, Bélgica, Portugal, Inglaterra;
además de universidades y centros culturales de estos países.
Asimismo la dio a conocer en largas giras por Hispanoamérica
y Estados Unidos, en teatros de habla hispana. Fue la obra que significó para
Enrique Guitart el símbolo de toda una carrera dedicada fundamentalmente al
teatro. En Buenos Aires la representó durante dos años consecutivos. La gira
por otros países hispanoamericanos fue de cuatro años, culminada en el teatro
Insurgentes, de México capital.
También en el cine desempeñó un meritorio historial,
iniciado en 1929 con El señor Esteve, de Lucas Argilés, en las postrimerías del
cine mudo; película basada en L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
En esa etapa final del cine silente intervino en Caramelles,
de Julián Amich Amichatis; No quiero... no quiero, de Francisco Elías; y en El
torero herido, de Baños. Y ya con los tiempos del cine sonoro, su filmografía
consta de una treintena de títulos, entre ellos: El novio de mamá, en 1933, de
Florián Rey (1933); El bailarín y el trabajador, en 1936, de Luis Marquina;
Rápteme usted, en 1940, de Julio Fleichner (1940); Vidas cruzadas, en 1942, de
Luis Marquina; Leyenda de feria, en 1945, de Juan de Orduña; Senda ignorada
(1946), de José Antonio Nieves Conde; Vidas confusas (1947), de Jerónimo
Mihura; La mies es mucha (1948), película de José Luis Sáenz de Heredia por la
que recibió el Premio del Sindicato Nacional del Espectáculo. Esta entidad
volvió a premiarlo en 1950 por Don Juan, largometraje que dirigió Sánez de
Heredia. Ese año también destacó en El sueño de Andalucía, bajo las órdenes de
Luis Lucia; La forastera, de Antonio Román, en 1951; Hermano menor, de Domingo
Viladomat, en 1952; Los atracadores, de Rovira-Beleta, en 1961; concluyendo en
1965 con El enigma de los Cornell que dirigió Eberhard Itzenplitz.
La Academia del Cine Español le concedió la Medalla de Oro
en 1996.
Faceta menos conocida fue la de autor de algunas novelas y
obras teatrales, que solía firmar con seudónimo.
Hasta sus últimos días estuvo muy al tanto de la actualidad
teatral barcelonesa, como habitual estrenista.
Mantenía tertulias culturales, en centros donde recitaba muy
a menudo sus versos.
Enlace a Real Academia de la Historia
1926-2011 Encarna Sanchez Cascales
1845-1924 Àngel Guierà
Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins a l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historico-romàntic. Ja s'hi aprecien els trets principals del seu teatre, com per exemple els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.
L'acció de Mar i cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle xvii. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.
Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, l'única dona entre els presoners, una noia que des de petita ha estat reclosa en un convent i que s'adreçava, abans de l'abordatge, cap a Barcelona per professar l'hàbit de monja. Els altres personatges cristians que són presoners són: Carles, el pare de Blanca, que té un important càrrec militar; Ferran, el capità del vaixell cristià i cosí de Blanca, secretament enamorat d'ella des de la infantesa, i altres mariners. El seu destí serà vendre'ls com a esclaus, demanar un rescat en el cas de Carles, i l'harem del senyor d'Alger per a Blanca, la qual està disposada a morir abans de caure en aquest destí.
Agraït per la cura, Saïd li atorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. Quan Saïd explica, en un monòleg carregat de dramatisme, la història dels seus pares, Blanca s'emociona fins a plorar. Per purgar la culpa d'haver sentit compassió per un infidel planeja matar-lo amb un punyal quan dormi, però li falten les forces en l'intent, i Saïd, un cop despert, li ofereix el pit perquè li clavi i aleshores ella es desmaia.
Al segon acte, Blanca està confosa pels nous sentiments que descobreix envers Saïd, alhora que es va descobrint en Saïd, sense confessar-ho, l'interès i la passió que sent per aquesta dona, delatats per la gelosia que sent en creure que Ferran i Blanca estan junts. Un cop Saïd certifica que no hi ha res entre ells, es desferma un amor impossible entre Saïd i Blanca, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.Joanot, un cristià renegat de la tripulació de Saïd, és el factor que capgira la situació. Fugitiu de la justícia i enrolat amb els musulmans, pateix unes grans contradiccions per haver abandonat la seva religió i desitja reconciliar-s'hi. Per guanyar-se el favor dels cristians decideix alliberar els presoners, que maten tots els pirates, excepte Saïd, i aconsegueixen el control del vaixell.
Al tercer acte, Blanca fa guàrdia davant la cabina on Saïd és tancat, per impedir que li facin mal, amb l'amenaça que, si el toquen, ella es clavarà el punyal. Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en veure que estima un musulmà. Hi ha dos intents de salvar Saïd: primer Joanot està disposat a sacrificar-se perquè donin per mort Saïd en el seu lloc i aquest pugui fugir, a canvi de reconciliar-se amb els seus i que preguin per la salvació de la seva ànima; més tard, Ferran, que en el fons admira el seu adversari i ha entès que la seva cosina no estava feta per ser monja, li fa preparar una barca de rems per fugir de nit. Quan estaven executant aquest pla, apareix Carles i a l'últim moment dispara a Saïd, però Blanca s'interposa per protegir-lo, rep ella el tret i mor pel tret del seu pare. Aleshores, Saïd es tira al mar amb Blanca i moren tots dos junts. La mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.Link to Mar i Cel
En la primavera de 1640, Francesc de Tamarit fue encarcelado acusado de no facilitar alojamientos a las levas acuarteladas en Cataluña. El 22 de mayo, los campesinos sublevados entraron en Barcelona y lo pusieron en libertad. El 7 de junio del mismo año, en el Corpus de Sangre, grupos de segadores entraron de nuevo en la ciudad y asesinaron al virrey de Cataluña Dalmau III de Queralt.
La segona vegada que, també amb la mare vam gaudir de Terra Baixa va ser l'abril de 1982, al Teatre Poliorama per la companyia d'Enric Majó








































