2023 Perquè avui és Santa Llusia...

Som noies de Ràdio avui i sempre

Som dimecres 13 de decembre de 2023. Nomes l'Amor Etern pot treure'ns del temps per dur-nos senzillament a l'Eternitat. Els sentimens d'Amor, Inocència, Devoció a l'Etern Creador Pare/Mare, Entrega Absoluta al Crist, Servei al Crist amb l'acompanyament de l'Esperit Sant, expressions de Vida Eterna on tots Som Unitat.

Avui, ara en aquests instants celebrem Santa Llucía. L'estimada veu del nostre cantaire Ramón Calduch ens ho recorda. Gràcies a la Vida Infinita per la Bellesa compartida.

Vam ser noies de Ràdio!
Lolita Ardanuy Moore, Barcelona: 22 de novembre de 1947-1 de gener de 2018, i jo vam créixer amb la ràdio vam obrir les nostres joves ments cap a un mon que volíem compartit entre germans. les veus dels actors o locutors o cantants. ens era igaul la nostra ànima és volia compartir amb les que endevinàvem en aquelles veus.


Ens vam conèixer de "iaies" el 2010 en el casal de la Gent Gran de Navas, del carrer Capella, 14, allà on en temps d'ahir hi havia una casa amb un fanalet vermell a l'entrada, indicant que es llogaven noies per servir al sexe. 

1933 -1997 Tete Montoliu


 Vicente Montoliu Massana, más conocido como Tete Montoliu (Barcelona, 28 de marzo de 1933-Barcelona, 24 de agosto de 1997) fue un pianista y compositor español de jazz, el primero que trascendió las fronteras y alcanzó nivel internacional. Su estilo está muy influenciado por artistas como Duke EllingtonJohn Coltrane y Thelonious Monk.

enllaç a Wikipedia: Tete Montoliu


RTE. La mitad Invisible 2015-12-16

El pianista Tete Montoliu: maestro del jazz y la música improvisada

Clara Peñalver busca la mitad invisible de uno de los grandes del jazz nacido en Barcelona: Tete Montoliu. Y para hacerlo, pregunta a expertos en ese género musical para saber qué es exactamente el jazz, y en qué consistía la genialidad de Tete, su mitad invisible.

El jazz y la literatura

Clara no es la primera autora que encuentra la inspiración en el jazz. Julio Cortázar ya lo hizo, y afirmaba que su novela más conocida – Rayuela - tenía la misma estructura abierta y libre que el jazz. Partiendo de esta premisa, La mitad invisible ha querido indagar en el mundo del jazz a través de un protagonista de excepción.

La música negra

El pianista Tete Montoliu confesaba sentirse negro, porque negra era la música que le daba la vidaEl pianista Tete Montoliu confesaba sentirse negro, porque negra era la música que le daba la vida tve

Tete Montoliu no sólo fue un gran intérprete y compositor, sino todo un personaje a decir de quienes le conocieron, más feliz tocando su música ante un aforo reducido que grabando un disco, escuchando por radio un partido de fútbol mientras ofrecía un concierto y afirmando sin tapujos sentirse negro, porque negra era la música que le daba la vida. Lo cuenta Lluís Cabrera, con quien trabajó codo con codo en el Taller de Músics, donde se forman los músicos que buscan especializarse en jazz. También Horacio Fumero le conoció estrechamente, compartiendo escenario con él durante dos décadas. Nos cuenta –entre otras cosas- su capacidad para desconcertar a sus acompañantes en el escenario improvisando sin previo aviso.

Grande del jazz

Visitamos también Radio Nacional, donde hablamos con un experto en jazz: el director del programa L’home del jazz” (el hombre del jazz) Pere Pons. Él es quien nos habla de la importancia de Tete Montoliu, el hombre con quien los grandes del jazz, cuando venían a nuestro país, querían tocar. Y en los archivos de RNE encontramos unos documentos poco conocidos: los boleros que grabó junto a su primera esposa, la cantante cubana Pilar Morales, de los que Cabrera nos dice que son esa mitad invisible de Tete Montoliu.


1876-1973 Pau Casals i´Defilló

 Pau Casals i Defilló nascut el 29 de decembre de1876 entrà a l'Eternitat el 22 d'octubre de1973
De la Fundació Pau Casals
Himne Per a les Nacions Unides
El 1970, el secretari general U-Thant va escriure a Casals per demanar-li que composés un Himne a les Nacions Unides a partir del text Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. Casals va acceptar l’encàrrec, però davant la dificultat del text es va proposar al poeta W.H. Auden, que creés un text nou per a l’ocasió. L’obra, escrita per a cor i orquestra sense solistes, va ser titulada Himne a les Nacions Unides i es va estrenar el 24 d’octubre de 1971 a la seu de l’Assemblea General, a Nova York, amb la participació del Cor de la Manhattan School of Music, els Cantants de les Nacions Unides, i l’Orquestra de Festival Casals sota la direcció de Pau Casals. Aquell mateix dia Casals va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides.
Hymn to the United Nations - Pablo Casals
Himno a las Naciones Unidas - Pablo Casals
El Pessebre - Pau Casals. Part final- Glòria a Déu
El Pessebre Oratori de Pau Casals i Joan Alavedra
Orquestra Simfonica de Barcelona · Lawrence Foster

1897 - 1960 Joan Just i Bertran



Joan Just i Bertran 

(Sant Cugat Sesgarrigues, 5 d'octubre del 1897 – Igualada, 25 d'abril del 1960) 

va ser un músic, mestre de música i compositor, molt vinculat a Igualada.
Cuadro de la Familia Riba  de l'any 1890
Miquel Just i Antonia Riba
Van tenier 4 fills: Ernest, antoni, Joan 1897 i Maira.

Biografia 


Rebé els primers ensenyament musicals del seu pare, Miquel Just, violinista i director de cor populars. A l'edat de nou anys ingressà a l'Escolania de Montserrat, per estar-s'hi els següents set anys aprenent-hi violí, piano, orgue, teoria musical, solfeig i harmonia. 


Tingué per mestres els destacats monjos Manuel M. Guzman i Anselm Ferrer. De Montserrat passà a estudiar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, amb els mestres Millet, Morera, Carles Pellicer i Balcells.

L'any 1921 obtingué la plaça de Director de Música del col·legi de Santo Domingo d'Oriola. Mentre visqué a la capital del Baix Segura fundà l'Orfeó Orcelità i també una escola de gimnàstica; a més, estudià el folklore musical murcià i compongué dues de les seves primeres peces, La riada i La diligència.


Es casà amb Maria Riba i Furriol l'any 1925, ja de tornada a Barcelona. Treballà de director del Cor Mixt de Ràdio Barcelona, hi col·laborà amb el mestre Antoni Pérez i Moya i s'hi ocupà de la crítica de novetats discogràfiques. Amb diversos músics amics (Josep Maria Roma, Frederic Longàs i Josep Caminals fundà l'Acadèmia Albéniz, on Joan Just duia l'assignatura d'harmonia. Compaginà aquesta feina amb les de pianista de cinema mut a diversos cinemes, la d'organista a esglésies barcelonines i, encara, amb actuacions musicals ocasionals en bars de la ciutat. 


En plegar l'Acadèmia trobà una nova feina a la Fundació Patxot; a instàncies del mestre Millet es dedicà al projecte de l'Obra del Cançoner Popular. Amb el seu amic Josep Maria Roma feu diverses expedicions de recollida de materials, cobrint les zones de Castelló de la Plana, València i Múrcia, amb algunes escapades a Tortosa i Valls.


L'any 1931, Just es traslladà a Igualada per substituir el mestre Manuel Borgunyó com a director del Conservatori de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, i romangué en el càrrec fins a la seva mort. Des de la seva posició com a director de l'Orfeó de l'Ateneu, fundà la Schola Cantorum el 1939, a fi que les cerimònies religioses tinguessin un acompanyament de música polifònica qualificat. A l'any 1940 inicià un altre projecte, el de la Banda de Música d'Igualada. Simultàniament, dirigia l'Escolania de la Pietat, impartia classes de música, piano i violí al col·legi dels Escolapis de la capital de l'Anoia i portava la direcció de l'Orfeó de Santa Coloma de Queralt. Igualment, col·laborà amb la Secció de Musicologia del Centre d'Estudis Comarcals i promogué la creació de les Joventuts Musicals.


La Guerra Civil estigué marcada pel salvament de la destrucció de l'orgue de l'església de Santa Maria i la protecció que donà al monjo de Montserrat David Pujol, que amagà dels que el volien assassinar, i a qui ajudà a fugir a l'estranger. Els anys 40 i 50 veieren l'eclosió de les institucions fundades pel mestre. El 1942, fundà amb mossèn Amadeu Amenós la Schola Cantorum i posteriorment el 1955 la Coral Mixta d'Igualada[4] feren la seva actuació més destacada, la interpretació de la Missa del Papa Marcel, de Palestrina, en una versió per a quatre veus masculines. L'any 1958, la Schola i la Banda de Música d'Igualada reforçada (en funcions d'orquestra simfònica) presentaren una versió del Rèquiem de Mozart de gran nivell. 


Gran pedagog, formà tota una generació de professionals de la música. Alguns dels seus exalumnes destacats han estat Jordi Savall, Maria del Rio Monfort, les pianistes Teresa Llacuna i Josefina Rigolfas, i el seu propi fill Joan (el futur abat de Montserrat Cassià Maria Just).

Com a compositor produí un centenar d'obres, que signà ocasionalment amb els pseudònims Grüber i Frommer. A més d'un gran nombre de cançons, pròpies i harmonitzades per a cor, fou autor de músiques per al teatre, goigs i sardanes.

enllaç a Wikipèdia Joan Just i Bertran



1909 - 1999 Enrique Guitart Matas


Enric Guitart y Matas
​ (Barcelona, 1 de mayo de 1909 - Barcelona, 30 de noviembre de 1999), también conocido artísticamente como Enrique Guitart, fue un actor español que desarrolló su carrera principalmente en Barcelona y Madrid.

Hijo de los actores Enric Guitart y Soldevila y Emília Matas, debutó sobre los escenarios a la edad de 6 años en una obra de Josep Maria Folch. Más tarde formaría parte de las compañías de teatro de Enrique Borrás y María Guerrero. El teatro fue el medio en el que más se prodigó, es recordado por haber representado la obra Las manos de Eurídice, de Pedro Bloch, en más de 5000 ocasiones.

Tras la Guerra civil española, alcanzó mayor popularidad gracias al cine, medio en el que destacó por sus interpretaciones en Vidas cruzadas (1942), La mies es mucha (1948) o Don Juan (1950).

En sus últimos años de actividad profesional abandonó el cine y colaboró ocasionalmente en televisión.

Enlace a Wikipwdia Enrique Guitart

Enlace a Wikipedia. Las manos de Euridice


Guitart Matas, Enrique. Barcelona, 1.V.1909 – 29.XI.1999. 

Actor y director teatral.Hijo de los actores Enrique Guitart y Emilia Matas, a los cuatro años hizo su primer papel en el teatro, en la obra Mal padre y buena hija, de Rafael del Castillo. A los ocho años, el segundo, en La filla del moliner, de Josep Maria Folch i Torres, en el barcelonés teatro Romea. El meritoriaje lo cumplió en la compañía de Josep Santpere, en el teatro Novedades, de Barcelona. Con la compañía de Enrique Borrás fue galán joven hasta que se presentó ya como primer actor en el teatro Calderón de Barcelona. En el teatro Español de Madrid debutó con la compañía de Margarita Xirgú-Tomás Borrás, en la que permaneció un quinquenio, estrenando, entre otras obras, Yerma, de García Lorca, y Divinas palabras, de Valle-Inclán.

Estuvo en el teatro Infanta Isabel madrileño durante un par de temporadas, representando obras de Pedro Muñoz Seca, como Cataplum, quien lo tenía en gran estima y lo apoyó en su carrera, y Morirse es un error, de Jardiel Poncela. Después, pasó una temporada en la compañía de María Fernanda Ladrón de Guevara, en calidad de galán, y en la de Mariquita Guerrero y Fernando Díaz Mendoza, hijo.

Formó compañía teniendo de primera actriz a Niní Montiam, después de la Guerra Civil, tanto en el Poliorama barcelonés como en los escenarios madrileños de la Comedia y Reina Victoria, estrenando La mariposa y la llama, de Mariano Tomás, que fue Premio del Sindicato Nacional del Espectáculo.

Ejerció de primer actor en los teatros nacionales, Español y María Guerrero, de Madrid, entre 1947 y 1949, y formó la compañía Borrás-Guitart, en 1950, en homenaje al que había sido su maestro, ya en los últimos tiempos de la vida de aquél. Realizó por entonces una gira por Francia e Italia.

Se presentó en Valencia con su compañía en la que llevó como primera actriz a Nuria Espert, quien pronto se reveló como una de las grandes trágicas del teatro español.

Enrique Guitart representó a lo largo de medio siglo toda clase de teatro, universal, clásico español y moderno. Estrenó comedias de Benavente, Adolfo Torrado, Muñoz Seca, Mihura, Calvo Sotelo, Jardiel Poncela. Sin duda alguna marcó hitos en la interpretación con Hamlet, La vida es sueño y Don Juan Tenorio, personaje de Zorrilla que representó en centenares de ocasiones durante su vida, una de ellas, en 1961, en el teatro La Fenice, de Venecia.

Especial relieve cobró en su biografía teatral el estreno del monólogo Las manos de Eurídice, de Pedro Bloch. Dio a conocer esta tragicomedia en 1954 en Barcelona, que luego llevó a Madrid y la representó, hasta 1977, año de su retirada, en más de cinco mil ocasiones, recorriendo con ella los teatros españoles y de Francia, Italia, Bélgica, Portugal, Inglaterra; además de universidades y centros culturales de estos países.

Asimismo la dio a conocer en largas giras por Hispanoamérica y Estados Unidos, en teatros de habla hispana. Fue la obra que significó para Enrique Guitart el símbolo de toda una carrera dedicada fundamentalmente al teatro. En Buenos Aires la representó durante dos años consecutivos. La gira por otros países hispanoamericanos fue de cuatro años, culminada en el teatro Insurgentes, de México capital.

También en el cine desempeñó un meritorio historial, iniciado en 1929 con El señor Esteve, de Lucas Argilés, en las postrimerías del cine mudo; película basada en L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.

En esa etapa final del cine silente intervino en Caramelles, de Julián Amich Amichatis; No quiero... no quiero, de Francisco Elías; y en El torero herido, de Baños. Y ya con los tiempos del cine sonoro, su filmografía consta de una treintena de títulos, entre ellos: El novio de mamá, en 1933, de Florián Rey (1933); El bailarín y el trabajador, en 1936, de Luis Marquina; Rápteme usted, en 1940, de Julio Fleichner (1940); Vidas cruzadas, en 1942, de Luis Marquina; Leyenda de feria, en 1945, de Juan de Orduña; Senda ignorada (1946), de José Antonio Nieves Conde; Vidas confusas (1947), de Jerónimo Mihura; La mies es mucha (1948), película de José Luis Sáenz de Heredia por la que recibió el Premio del Sindicato Nacional del Espectáculo. Esta entidad volvió a premiarlo en 1950 por Don Juan, largometraje que dirigió Sánez de Heredia. Ese año también destacó en El sueño de Andalucía, bajo las órdenes de Luis Lucia; La forastera, de Antonio Román, en 1951; Hermano menor, de Domingo Viladomat, en 1952; Los atracadores, de Rovira-Beleta, en 1961; concluyendo en 1965 con El enigma de los Cornell que dirigió Eberhard Itzenplitz.

La Academia del Cine Español le concedió la Medalla de Oro en 1996.

Faceta menos conocida fue la de autor de algunas novelas y obras teatrales, que solía firmar con seudónimo.

Hasta sus últimos días estuvo muy al tanto de la actualidad teatral barcelonesa, como habitual estrenista.

Mantenía tertulias culturales, en centros donde recitaba muy a menudo sus versos.

 Bibl.: C. Aguilar y J. Genover, Las estrellas de nuestro cine, Madrid, Alianza Editorial, 1996, pág. 262; M. Gómez García, Diccionario del teatro, Madrid, Ediciones Akal, 1997, pág. 388; C. Losilla, “Guitart, Enrique (Enrique Guitart Matas)”, en J. L. Borau (dir.), Diccionario del cine español, Madrid, Alianza Editorial-Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas, 1998, pág. 438.

Enlace a Real Academia de la Historia



1926-2011 Encarna Sanchez Cascales

 

Encarna Sánchez Cascales (Barcelona1926 - 30 de juny de 2011) fou una actriu de ràdio catalana.[1] Va participar en programes de Ràdio Barcelona, com La familia Valdés o Lo que el viento se llevó. Com a actriu de radioteatre va protagonitzar amb Isidre Sola obres com La vida es sueñoHamletDon Juan TenorioLa venganza de Don Mendo i Mort d'un viatjant.[2] El 1954 va guanyar un Premi Ondas a la millor actriu de Barcelona, i el 1967 va rebre el Premi Nacional d'actors o actrius de ràdio

1845-1924 Àngel Guierà


La lluita pel temps és nova i desconeixem cap on ens portarà ni que de fet, no coneixem res. En el transit de la lluita per l'espai cap a la lluita pel temps hem recreat la " història i cultural" 
Han aparegut els escriptors que reinventarant la història i ens empenyarant a cercat la identitat de l'ideal humà. Mai la trobarem, perquè la identitat humana és transitòira, diversa, dispersa i vulnerable. No existeix una identitat humana en sí mateixa. Som la suma de un Tot Infinit.
Ho fan perquè ells també cerquen, al capdavall descobreixes que cerques la pipa i la duus a la boca

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) 
fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana.
Enllaç a Vikipèdia Angel Guimerà i Jorge

Àngel Guierà entre d'altres va ser un dels homes que es va imaginar la possibilitat d'una nova societa catalana, observan i mostrantla conducta d'una societat gurgesa que es mostrava "piatosa" mentre sostenia les clares separacions entre classes socials, on tl treballador ras era el més explotat.
Totes les obres de Guimerà mostren l'engay que la societat és per sí mateixa
Mostrarem primer Mar i Cel, 

 


Mar i cel
 és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888  i estrenada al teatre Romea de Barcelona, la vetlla del 7 de febrer del mateix any.

Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins a l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historico-romàntic. Ja s'hi aprecien els trets principals del seu teatre, com per exemple els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

L'acció de Mar i cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle xvii. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.

L'obra teatral està estructurada en tres actes, i manté la unitat de lloc, ja que en els tres actes l'acció es dona a la cabina del vaixell dels corsaris. Pel que fa a la llengua, l'obra està escrita en versos decasíl·labs blancs (sense rima), que obliguen a un estil declamatori i un to emfàtic, i destaca l'ús de l'hipèrbaton. Dins dels diàlegs, i sobretot en els monòlegs, hi trobem moltes imatges (en forma de metàfores i comparacions) d'alt valor poètic. Ara bé, en els diàlegs ràpids, el vers és tallat (en dues o més intervencions), de manera que l'estil s'acosta al col·loquialisme. També és proper al registre col·loquial l'ús d'exclamacions (Bah!Oh!Déu meu!), o girs propis de la parla col·loquial.
Argument
L'acció passa el 1629. Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís. El seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la península Ibèrica. Mataren son pare i sa mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609; per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morir Venja'ns!.

Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, l'única dona entre els presoners, una noia que des de petita ha estat reclosa en un convent i que s'adreçava, abans de l'abordatge, cap a Barcelona per professar l'hàbit de monja. Els altres personatges cristians que són presoners són: Carles, el pare de Blanca, que té un important càrrec militar; Ferran, el capità del vaixell cristià i cosí de Blanca, secretament enamorat d'ella des de la infantesa, i altres mariners. El seu destí serà vendre'ls com a esclaus, demanar un rescat en el cas de Carles, i l'harem del senyor d'Alger per a Blanca, la qual està disposada a morir abans de caure en aquest destí.

Agraït per la cura, Saïd li atorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. Quan Saïd explica, en un monòleg carregat de dramatisme, la història dels seus pares, Blanca s'emociona fins a plorar. Per purgar la culpa d'haver sentit compassió per un infidel planeja matar-lo amb un punyal quan dormi, però li falten les forces en l'intent, i Saïd, un cop despert, li ofereix el pit perquè li clavi i aleshores ella es desmaia. 

Al segon acte, Blanca està confosa pels nous sentiments que descobreix envers Saïd, alhora que es va descobrint en Saïd, sense confessar-ho, l'interès i la passió que sent per aquesta dona, delatats per la gelosia que sent en creure que Ferran i Blanca estan junts. Un cop Saïd certifica que no hi ha res entre ells, es desferma un amor impossible entre Saïd i Blanca, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.

Joanot, un cristià renegat de la tripulació de Saïd, és el factor que capgira la situació. Fugitiu de la justícia i enrolat amb els musulmans, pateix unes grans contradiccions per haver abandonat la seva religió i desitja reconciliar-s'hi. Per guanyar-se el favor dels cristians decideix alliberar els presoners, que maten tots els pirates, excepte Saïd, i aconsegueixen el control del vaixell.

Al tercer acte, Blanca fa guàrdia davant la cabina on Saïd és tancat, per impedir que li facin mal, amb l'amenaça que, si el toquen, ella es clavarà el punyal. Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en veure que estima un musulmà. Hi ha dos intents de salvar Saïd: primer Joanot està disposat a sacrificar-se perquè donin per mort Saïd en el seu lloc i aquest pugui fugir, a canvi de reconciliar-se amb els seus i que preguin per la salvació de la seva ànima; més tard, Ferran, que en el fons admira el seu adversari i ha entès que la seva cosina no estava feta per ser monja, li fa preparar una barca de rems per fugir de nit. Quan estaven executant aquest pla, apareix Carles i a l'últim moment dispara a Saïd, però Blanca s'interposa per protegir-lo, rep ella el tret i mor pel tret del seu pare. Aleshores, Saïd es tira al mar amb Blanca i moren tots dos junts. La mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.
Vull deixar nota que el centenari de Mar i Cel, el va posar en escena la Companyia Dagoll-Dagom, desde aleshores l'han representat sempre ells, el 2014, 2018 i enguany el 2025

Link to Mar i Cel


Per posar una mica el contex històric d'aquesta societat malalta de por, pujo aquests retall de la "Batalla
de Barcelona 1602"

 La batalla de Barcelona en 1642 fue uno de los episodios ocurridos durante la sublevación de Cataluña.
Antecedentes

En la primavera de 1640, Francesc de Tamarit fue encarcelado acusado de no facilitar alojamientos a las levas acuarteladas en Cataluña. El 22 de mayo, los campesinos sublevados entraron en Barcelona y lo pusieron en libertad. El 7 de junio del mismo año, en el Corpus de Sangre, grupos de segadores entraron de nuevo en la ciudad y asesinaron al virrey de Cataluña Dalmau III de Queralt.

En septiembre, el ejército de Felipe IV ocupó Tortosa con la alianza señorial catalana y del obispo de la ciudad, que, como la totalidad de los obispos que ocupaban las sedes catalanas, era políticamente realista. La ocupación estuvo seguida de una durísima represión contra el pueblo sublevado. El 17 de enero de 1641, ante la alarmante penetración del ejército castellanoPau Claris al frente de la Generalidad de Cataluña, proclamó la República Catalana, con la adhesión de la burguesía urbana descontenta por la presión fiscal, acordando una alianza político-militar con Francia. Para obtener la ayuda, Cataluña se ponía bajo la obediencia de Luis XIII de Francia. Pocos días después, con la ayuda del ejército francés, la Generalidad obtuvo una importante victoria militar en la batalla de Montjuic (26 de enero de 1641). Poco más tarde moría Pau Claris, y la difícil situación local e internacional, llevó a la Generalidad a proclamar conde de Barcelona y soberano de Cataluña al rey Luis XIII.
Las tropas franco-catalanas intentaron consolidar el dominio sobre las tierras de poniente y el sur de Cataluña asediando Tarragona, atacando Monzón, defendiendo Lérida y finalmente intentando recuperar Tortosa.La batalla.
El 30 de junio de 1642 los españoles van avistar al grupo francés en el puerto de Barcelona, y a pesar del mal tiempo, atacaron. Después de tres días de combate, el grupo español se retiraría a Mallorca para hacer reparaciones.

Link to Wikipedia Batalla de Barcelona 1642

Àngel Guimerà fou un magnífic retratista de la societat catalna somniadora, però, egoista i comenrciant,si no es pot vendre no interessa, el 1640 i el 2025. 
Tots els nostres somnis s'acaben a la butxaca. 

Guimerà fou el credor de merevellosos personatges. A casa Mar i Cel la hem escoltat per la ràdio, mai l'hem vist al teatre. Terra Baixa sí, l'hem vist per la Companyia de Mario Cabré el 1964, Teatre Romea i per la Companyia d'Enric Majó l'any 1982 al Teatre Poliorama.
Àngel Guimera, Santiago Russinyol, Jacint Verdaguer i una mica més tardà Jiosep Ma de Sagarra, són els autors amb els quí jo aprendria a llegir. No vaig anar a escola, però la mare es va cuidar de fer-me a mans aulles obres que a mi m'agradaven, perque les escoltava a la ràdio i m'empenyien a llegir-les per a comprendre-les millor.
Avui, dissabte 1 de novembre de 2025
, repassant el viscut, permeten aquest sentiment de que "en tot plegat i manca quelcom" he retornat a Terra Baixa, l'obra del nostre estimat Ángel Guimerà. He retrobat la primera vegada que amb la mare vam veure Terra Baixa, al Teatre Romea, gemer o febrer de 1964. La posava en escena la companyia de Mario Cabre i Joan Cemllas. Aquest és la enllaç a l'entrada de Mario Cabre 1916-1991

La segona vegada que, també amb la mare vam gaudir de Terra Baixa va ser l'abril de 1982, al Teatre Poliorama per la companyia d'Enric Majó



enllaç a el Pare Cor de Conversa Vivir Nuestro Sueño Feliz

1824-1874 Josep Anselm Clavé i Camps


José Anselmo Clavé y Camps
​ (Barcelona, 21 de abril de 1824 – 25 de febrero de 1874) fue un poeta, político, compositor y director de música español. Fundador del movimiento coral en España e impulsor del movimiento asociativo. «Desde una temprana edad se convirtió en un activista republicano, y desde mediados de la década de 1850, comenzó a organizar un movimientos de sociedades corales, que atrajo especialmente a las clases trabajadoras y a las clases medias bajas, y escribió un número de piezas corales muy populares en catalán» 
Nacido en el barrio barcelonés de La Ribera de un comerciante de madera. De pequeño aprendió el oficio de tornero pero lo dejó a causa de sus problemas en la vista. A partir de este momento se dedicó, de forma autodidacta, a estudiar música y poesía. Interpretaba sus propias composiciones en cafés de Barcelona acompañándose de una guitarra.

Mostró desde bien joven una filiación política de izquierdas y republicana. Se relacionó con 
Narciso Monturiol y Abdón Terradas, colaborando en la creación de La Fraternidad, primer diario comunista en España. Entre 1840 y 1843 participó de forma activa en las revueltas urbanas que tuvieron lugar en la ciudad de Barcelona; poco tiempo después del bombardeo de la ciudad condal por Espartero (diciembre de 1842) fue arrestado y encarcelado en la fortaleza militar de la Ciudadela.
Link a Wikipedia Anselm Clavé i Camps


J..A.Clavé (1824-1874) Les flors de maig. Cor Jove i Orfeó Català. 
Esteve Nabona, director.Decembre 23, 2015